22 nov. 2018

Peixos del Besòs

Ahir dimecres 21 de novembre va venir Noëlle Fabre, doctora en Biologia i professora a la UB i a Blanquerna, per parlar-nos sobre com es conserva una població de peixos en un riu.

I no va venir sola; l'acompanyava Dolors Vinyoles, que va ser la seva directora de tesi -i és una altra apassionada pels peixos.

Volíem parlar del riu Besòs, que fa trenta anys era un dels rius més contaminats d’Europa i, gràcies a tasques de recuperació, avui és un hàbitat més amable per a la flora i fauna aquàtica.

El riu Besòs
El curs del Besòs és només de 17,7 km, atès que neix de la fusió dels rius Mogent i Congost, a l'alçada de Montmeló, i desemboca a Sant Adrià del Besòs. Afluents del Besòs pròpiament són el Tenes, la Riera de Caldes i el Ripoll. La seva conca és de poc més de mil quilòmetres quadrats, i pren aigua de les serralades Prelitoral i Litoral. És un riu típicament mediterrani, és a dir, amb força fluctuació del cabal (amb tardors i primaveres plujoses, i sequeres estivals).

En ser un que travessa una zona de densa concentració demográfica, ha estat molt explotat; primer, en agricultura, després de 1960, en la industrial tèxtil i química. És al tram final on hi ha hagut més pressió humana. Tant és així, que el cabal arriba a fluctuar per l'acció humana: diu na Dolors que quan és l'hora d'arreglar-se per anar a escola o a treballar, l'aigua del riu puja: dutxes, cisternes... que acaben a les depuradora de Montcada en hores punta el fan pujar per, finalment, desguassar al mar.

L'evolució d'un riu
Com na Noëlle coneix de peixos i coneix de pedagogia va fer un cafè diferent. Va dur unes "proves" per als nostres participants: a través de retalls de diaris seleccionats vam poder seguir l'evolució del riu. La seqüència de notícies era la següent:

1991: De les 3.500 indústries de la conca del Besòs, el 80% no compleixen el reglament de residus.
Notícia que parla de molta contaminació i poc control.

1992: Només es pot considerar que el 12,75% del Besòs està en bones condicions; el 57% es pot considerar com una claveguera a cel obert. Aquest estudi de Narcís Prat i Maria Rieradevall feia paleses les nefastes condicions de més de la meitat del riu.

1995: Els Ajuntaments de Montcada i Reixac, Santa Coloma, Barcelona i Sant Adrià del Besòs -juntament amb el Consorci de Recuperació del riu (creat el 1988)- han signat un acord per recuperar el tram final del riu.

2002: Un mostreig ictiològic a l'alçada de Mollet dóna com a resultat l'absència de peixos. Sí es va trobar altra fauna més resistent a la contaminació, com ara quironòmids.

2004: El Parc Fluvial del Besòs recupera els marges del riu.
En pocs anys es va recuperar en part l'entorn i el paisatge. Es van preparar tres quilòmetres de passeig a les dues bandes del riu, amb cinc mil sis-cents metres de carril bici i es van retirar les torres d'alta tensió.

Més amunt, es va propiciar una zona humida amb canyís (Phragmites), planta que resisteix les crescudes, absorbeix lleugerament nitrits i nitrats, i serveix d'hàbitat a ocells i peixos. El tram final del riu és una zona ornitològica interessant pel pas d'ocells migratoris.

2017: La desembocadura del Besòs es reconcilia amb el mediambient: han disminuït els metalls pesants.

2017: Un estudi a Santa Coloma de Gramenet troba cinc espècies de peixos diferents.

Els peixos del Besòs
El pas de claveguera a trobar cinc espècies de riu fa palesa una clara voluntat política i social per la millora del riu. Ara, atès que fluctuen les espècies de peixos que s'hi troben -que procedeixen de zones més altes de la conca, indica encara inestabilitat del sistema; però el canvi és indicsutible.

Els mostrejos de peixos es fan mitjançant pesca elèctrica, amb un salabre que els provoca una descàrrega controlada; de manera que poden estudiar la densitat demogràfica dels peixos, la biomassa i l'estat dels exemplars capturats. En molts casos, es troba que els peixos tenen ferides a la pell provocades per les condicions d'insalubritat de l’aigua. Un cop estudiats, els peixos són alliberats de nou al medi. És un mitjà de captura incruent, sense el qual no seria possible l’estudi i seguiment de les comunitats de peixos fluvials.

Els peixos trobats en diferents mostrejos han estat autòctons, traslocats; és a dir, que la seva distribució original és pròxima, però no és la conca del Besòs o bé al·lòctons (introduïts pels humans en algun moment de la història).

Espècies introduïdes
Les espècies al·lòctones del Besòs són la gambúsia (originària d’Amèrica del Nord) i la carpa (originària d’Europa de l’Est –Danubi- i d’Àsia Central). La gambúsia (Gambusia holbrooki), va ser introduïda l’any 1921 pensant que podía servir per eradicar la malària, ja que menja larves de mosquit.

És un peix de petita mida (els mascles atenyen els 4 cm i les femelles els 7 cm) molt prolífic. Amb el pas del temps, ha causat la regressió de dos importants endemismes de la península Ibèrica, el fartet (Aphanius iberus) i el samaruc (Valencia hispanica), dos peixos de petita mida que vivien als mateixos hábitats on va ser introduïda la gambúsia i que també es nodrien de larves de mosquit.

La carpa (Cyprinus carpio) va ser introduïda al s. XVII. Deteriora els hábitats on viu perquè s’alimenta removent el fons amb el musell i rosega les arrels de la vegetació de ribera. Al Besòs se n’han capturat exemplars de fins 60 cm de longitud. També hi trobem el cranc de riu americà (Procambarus clarkii), un crustaci que genera problemes greus als ecosistemes en desplaçar les espècies autòctones i depredar les postes de peixos i amfibis.

Espècies traslocades
Una espècie traslocada és la rabosa o bavosa de riu (Salaria fluviatilis), originària de la conca de l'Ebre. És un peix que mesura uns deu centímetres, no té escates i és recobert amb un moc llefiscós. És una espècie molt interessant, especialment per a Noëlle i Dolors, que van dedicar la seva tesi doctoral a estudiar-ne el comportament. Executen un elaborat ball nupcial, i després de la fecundació, és el mascle que té cura dels ous, entre els còdols del fons de la llera atès que és una espècie bentònica -per la qual cosa no té bufeta natatòria.

Una altra espècie traslocada, aquesta provinent de la conca de l'Ebre, és el llopet de riu o colmilleja (Cobitis paludica), que al Besòs ha trobat un hábitat idoni on proliferar. Com també és un peix bentònic, no té bufeta natatòria. És nocturn, durant el dia enterra mig cos en la sorra del fons i pot realizar l’intercanvi de gasos perquè té la regió proctal del tub digestiu molt irrigada, permetent-li tenir, en conseqüència, respiració anal.

Espècies autòctones
Les espècies autòctones són el barb de muntanya (Barbus meridionalis), que pot mesurar fins a 20 cm de llarg; aquesta és l’espècie de barb que a Catalunya hi té una distribució més meridional, ja que el barb que es troba des del riu Llobregat i més al sud és el barb cua-roig (B. haasi) La llissa llobarrera (Mugil cephalus) es mou entre el mar i el tram final del riu, on entra a alimentar-s’hi; és una de les espècies de peixos que se sol pescar als ports marítims. I la bagra (Squalius laietanus) és un peix omnívor que es pot diferenciar perquè té la mandíbula inferior més llarga que la superior.

L'anguila (Anguilla anguilla) és també una espècie autòctona i catàdroma (es reprodueix al mar i creix als rius), que neix al Mar dels Sargassos; a diferència del salmó (Salmo salar), que és anàdrom, ja que es reprodueix al tram alt dels rius i passa la vida creixent al mar.

Quan neix, l'anguila es transforma en una larva "leptocèfala" que, arrossegada pel Corrent del Golf, arriba fins a les costes d'Europa. Durant el camí, que pot durar més de dos anys, les larves passen per una metamorfosi i es transformen en angules; sembla que les que restaran a la part baixa dels rius serán més petites i maduraran com a mascles, mentre que les que remuntaran els trams més alts dels rius esdevindran femelles i serán més grans (i també viuran més anys).

L’anguila es pot tornar a trobar en el tram baix del riu Besòs però no se sap fins a quin punt les barreres físiques i la contaminació afectaran el seu creixement durant els anys que romandrà en el riu. Abans de fer el viatge l'anguila canvia el seu color de groguenc fins a gris platejat.

Fa poc es va confirmar la ruta migratòria d'aquest misteriós peix. Fa un viatge de prop de vuit mil quilòmetres a baixa profunditat; neda un any durant el qual no menjarà, per això abans ha acumulat molt de greix. En el camí, el seu cos acabarà de madurar i consumirà tots els recursos energètics que li queden per reproduir-se i morir finalment en el lloc de la fresa, el mar dels Sargassos. S'orienten potser pel camp magnètic? El cas és que semblen tenir codificat el llarg viatge que han de fer.

L'anguila és un peix en perill crític d'extinció segons la IUCN. La seva població europea ha minvat fins a un 95% respecte a la que hi havia fa un segle degut a la pesca abusiva i al tràfic il·legal, per ser una espècie culinària molt apreciada. A Espanya és protegida en diversos graus, segons les comunitats autònomes. A Andalusia, per exemple, no està permès de pescar-les; a Catalunya només se’n pot pescar una certa quantitat en el Delta de l'Ebre, atès que aquesta és una de les espècies que tradicionalment s’hi  havia comercialitzat des de sempre.

Explicar-ho
El missatge que ens transmeten és positiu, que no està tot perdut. Si havent fet poc hem arribat fins aquí; encara tenim molt camí per recórrer i molts espais per recuperar. Per a conèixer els peixos, ens recomanen un llibre d'Enric Aparicio i col·laboradors, entre els que s'hi compta na Dolors: "Peixos continentals de Catalunya" publicat el 2016 per Lynx Edicions. Juntes han escrit un conte "La increïble aventura de les anguiles del riu Besòs", del qual se n’ha publicat una edició pilot a l’espera d’una edició definitiva.

Dolors i Noëlle ens conviden a una jornada de pesca amb finalitat científica que fan periòdicament al Parc Fluvial del Besòs a Can Zam, de Santa Coloma; i a Sant Adrià, davant el pont de Cristòbal de Moura. De fet l'havien de fer aquest passat cap de setmana; però, com va ploure tant, es va haver de suspendre; no es pot jugar a les lleres dels rius en moments de riada. L'han ajornada fins a la primavera, quan van fer l'any passat i altres anys.

En preguntar perquè es van dedicar a estudiar peixos, Noëlle diu que volia estudiar comportament i va trobar els peixos; la passió pels quals li va transmetre na Dolors, la seva directora de tesi. Na Dolors relata una història paral·lela amb el seu director de tesi. La passió per un món en el que t'endinses i del qual vas coneixent els secrets, fins que t’atrapen per sempre.

Fotos via Wikimedia Commons
Riu Besòs a Montcada i Reixac, Pere López; Parc Fluvial del Besòs, Jorge Franganillo; Gambúsia i Anguila.

No hay comentarios:

Publicar un comentario