24 ago. 2011

De calamares

Encuentran en Canarias un calamar de la especie Architeuthis, un calamar gigante. El cuerpo muerto, que es lo que se suele encontrar. Difícilmente se han visto ejemplares vivos.
Dicen que en Canarias se encontró el calamar que inspiró a Julio Verne las Veinte mil leguas de viaje submarino.

23 ago. 2011

De atunes

Oigo una noticia por la mañana: "La pescadería Ahorra Más, situada en la bilbaína calle de Askao, ha mostrado a las decenas de curiosos que se acercaron hasta allí el mayor atún jamás expuesto en la capital vizcaína, con un peso de 141,5 kilogramos." foto de El País

Y pienso, esto no es nada, mi padre pescó uno de 130 kgs frente a las costas del Maresme. Eso sí, hace 40 años, (cuarenta!). Llamó desde la barca, por satélite: "avisa a los amigos que esta noche lleven al club ensalada y cubiertos, que el pescado lo pongo yo."
Llevaron la pieza al club y, por suerte, estaba Bertomeu, que había trabajado en la carnicería de un cuartel durante la guerra. Fue impresionante cómo lo hizo, la carne tan musculada del animal, tan irrigada. Y, efectivamente, comimos no sé cuánta gente. Un centenar o más.

Quizá esta sea la noticia, que ahora están tan esquilmados los pobres atunes, que ya es noticia que pescan uno grande. O una serpiente de verano, sin desmerecer al pescador.

22 ago. 2011

Sonora amplia biomassa

També com a homenatge a los chicos, l'ofrena florística que em van fer, en forma de plantes crases, estava esponerosa.

Ja fa dos anys i mig que hi són, i el lloc els senta bé: veieu sinó el canvi que han fet en dos anys (sonora a Sarrià).

El que m'agrada és compartir plantes; potser no és gaire purista, perquè ens regalem plantes de diversos llocs, però al terrat estan controlades.
Tinc una mena de dent de lleó que ells van dur del desert algerià i els recorda alguna vivència bonica. Així, quan venen, la recorden de nou.

21 ago. 2011

El baladre

Com a homenatge als nois que van ser un cap de setmana de turisme a Barcelona, el baladre (Nerium oleander) va florir. Li va bé el lloc, està content i creix; es pot comparar amb ara fa un any i en fa dos, mesos desprès de plantar-lo.

En LF em va explicar que aquesta flor és composta, ben guarnida. Per això em vaig confondre a Treviso, en veure un baladre de corol·la senzilla, com surt a la foto de la wikipedia.

Quan acabi la floració, em va recomenar LF, que podi alguna de les branques, les que no són ja bifurcades, per a que es faci més espès.

20 ago. 2011

Tomàquets

Els tomàquets comencen a prendre cos.
Petits, els vaig plantar tard. L'any passat ja anava per la segona plantació, i havia fet una collita.

De fet, tot l'hort ha començat tard amb el canvi en la casa. Però vaig voler plantar hortalisses.

A veure quan venen, no els va malament la calor que està fent aquests dies.

Sí collo enciams i alfàbrega.

19 ago. 2011

Collita d'enciams

Els tomàquets encara són escanyolits, però d'enciams arrissats fa uns dies que en mengem.
En prenc les fulles que menjarem, la resta de la planta, la deixo que vagi creixent.

Primer planter d'enciams
(22/11/2009), segueixen tímids (20/12/2009), creixen (12/02/2010) i arriben a la fi del cicle (29/03/2010). Els que he plantat enguany, són de llavor; han anat força més ràpid, a l'estiu amb més sol.

L'alfàbrega també ha crescut bé i la faig servir per amanides. A veure si faig un pesto.
I, per darrera es poden veure, a l'esquerra del marfull, les grans fulles de la carabassa que està creixent. A veure si torno a fer sopa de collita pròpia, com l'any passat.

18 ago. 2011

Nimios detalles cruciales

Ahir vaig fer promoció d'aquest article de l'historiador Joaquim Coll va publicar al periódico: Nimios detalles cruciales.

Top manta, text de Lluís Mallart

En Lluís Mallart ens fa arribar un text als amics, amb el suggeriment que en fem difusió. És una reflexió de fa temps, actualitzada.

M’agradaria saber quants top-manta hi ha en una ciutat com Barcelona, Girona, Vic.... ; d’unes persones que potser s’espavilen d’aquesta manera perquè no troben cap més feina. Com un dia pot arribar als nostres fills o néts, si la crisi continua...

17 ago. 2011

El caso Farewell

Emir Kusturica i Guillaume Canet protagonizan la película El caso Farewell (2009), dirigida por Christian Carion. Una historia real que dicen que fue decisiva en la caída del régimen soviético; tanto como el sindicato Solidarnosc, junto al papa polaco, y la guerra de Afganistán.

Es una historia de ideales, poder, traición i lealtad.
Un Reagan obsesionado con la película El hombre que mató a Liberty Valance, y un Miterrand estirado, claro.

Me gustó, sólo cito las películas que me gustan. Interesante intriga, interesante ver calles de Moscú (aunque gran parte parece que se rodó en Ucrania). Imágenes que no solemos ver en occidente. Sólo por eso, ya merece dedicarle atención.

Más información
.

16 ago. 2011

Feinejar

He tornat de viatge amb febre feinejadora. Amb el moviment a la casa, he estat tres mesos sense l'aparell de música, ni el dvd. Abans de marxar, els vaig deixar col·locats; però els lectors, tant del dvd com del cd, no llegien.

Una noia molt amable de la botiga de música de l'aeroport, em va animar a desmuntar els aparells i netejar la font de llum de les dues màquines amb un cotó mullat en alcohol.

Ho he fet, com veieu, i ha funcionat en el cas del cd, però encara no en el dvd. Hi tornaré.
Això m'ha recordat una sèrie de televisió que van emetre la temporada 1971-1972, fa quaranta anys (!): Las doce caras de Eva.

Silenzio d'amuri

Ahir vaig veure una pel·lícula preciosa: Silencio de amor (és un vers, de fet -Silenzio d'amuri, el títol de la cançó que canta el protagonista). El títol original és Tous les soleils. És una pel·lícula de Philippe Claudel, de qui ja havia vist Hace mucho que te quiero, i que també em va agradar molt.
Ara explica la història d'ara d'un professor de música barroca italiana a Estrasburg, i la filla del primer, que entra en l'adolescència; i el seu germà que s'afegeix al grup fugint de la Itàlia de Berlusconi. Em va semblar ben fresca i gens banal: els esforços de persones normals, per dur una vida normal. Històries que s'entrelliguen.

La música, a més, és preciosa: tarantelle del sud d'Itàlia.
Passis de diapos.
Hace mucho que te quiero.

15 ago. 2011

Beginners

Beginners es otro caso real de relación de un hijo con la muerte del padre. En este canto a la vida, el padre del director salió del armario a los 75 años, al quedarse viudo.

La historia de la película, escrita y dirigida por Mike Mills, entrecruza la historia de amor del padre, que entrega su mayor generosidad en los últimos años de su vida, y la del hijo.

Está protagonizada por Christopher Plummer, Ewan McGregor (le había visto en El escritor) i Mélanie Laurent (vista en El concierto)

14 ago. 2011

Venezia, l'orologio

Vam passar també unes hores a Venècia. És com per rumiar-se una altra vegada d'anar-hi el més d'agost, en ple ferragosto.
Tot i això, un molt amable camarer ens va donar allotjament al seu bar, a la fresca davant d'un canal.
I també vam veure la torre dell'orologio, al costat de San Marco. És un rellotge zodiacal, que a les hores sona i els autòmates de dalt, i mori (entreu a el vincle) piquen les campanes. Diuen que s'ha de veure per l'epifania.

Núria, Noor, la llum

A la piazza San Marco hi ha una exposició fotogràfica d'imatges sobre Afganistan, que es diu Nur, Luce.

Em fa pensar en el nom de la meva germana i de la germana del meu pare, que es diuen així, Núria, la llum. Si és que ve realment de l'àrab.


Homes, homenets i homenicos

Mon pare deia que hi havia homes, homenets, homenicos i cagamandúrries.
No sé d'on ho havia tret, sembla que és una dita més aviat valenciana, perquè trobo:

segons Eugeni S. Reig, d'Alcoi (i autor de Valencià en perill d’extinció), la dita completa és: «En este món hi han hòmens, homenets, homenicos, homeniquecos, cagamandúrries i cadiretes de cagar.»

Aquests homenets que vam veure a una botiga de vidre de Venècia són molt més delicats.

Oksana Mas

A la Chiesa di San Fantin hi havia una obra de l'artista ucraïnesa Oksana Mas, per la biennal de Venècia. Construeix les seves obres com a mosaics en què les peces són ous pintats a mà.

En el cas d'aquesta obra monumental, que completa mesurava 134 m d'alt i 92 m d'alt (nosaltres només vam veure una fracció) va fer servir 3.640.000 ous.

Altres obres exposades.

Treviso

Treviso és una petita ciutat del nord-est d'Itàlia. Hi vam passar una nit, per poder-la visitar. És una ciutat urbanísticament i arquitectònica preciosa. Envoltada per una muralla i per un canal, que es divideix en tres en entrar a la ciutat, té preciosos racons, moltes esglésies i botigues on venen casulles per a bisbes.
Feia temps que no sentia tant resar el rosari. Potser mai a la vida, atesa la meva formació aconfessional.


13 ago. 2011

Trieste

Sembla que estar a Barcelona en agost és fantàstic, i ho és per la manca de soroll i d'aglomeracions, bàsicament. Però quan MV em va convidar a anar uns dies a Trieste m'hi vaig apuntar, i també venia HFM. Trieste (Trst, en eslovè) és una ciutat preciosa. Em va agradar molt, sobre tot, conèixer una ciutat on han passat coses.

La Tergeste romana ciutat-mercat, que és el que vol dir el nom. Restes romanes, entre elles un teatre que, en el seu temps, tocava el mar. Com deurien veure els vaixells que s'acostaven la imatge d'un teatre amb una capacitat per a tres mil espectadors el teatre il·luminat. I els espectadors, la representació contra el mar. Ara, el mar és més lluny.

Veig que Tergeste també és un asteroide i la denominació d'origen de l'oli de Friuli- Venezia-Giulia.

La bora

Fins i tot té un petit carreró dedicat, la bora, a Trieste. En diuen bora, per borea, vent fred que ve del nord _ nord-est.

És un vent catabàtic, que bufa de parts altes de l'atmosfera, baixant les muntanyes, quan es forma un anticicló a la mediterrània.Pot arribar a bufar a 180 km per hora.

Diu que per això els carrerons del Trieste antic són tan estrets; i que, quan bufa, han de posar cordes als carrers perquè la gent no surti volant.

A Trieste també bufa el xaloc (siroco), com vam adonar-nos la primera nit quan el termòmetre marcava 28ºC. L'endemà, en llevar-nos, la temperatura molt més baixa, deguda que bufava, segurament, la bora.

Grotta gigante

Des de la plaça Oberdan, a Trieste, es pren el tram cap a Opicina. Cal dir, però, que més que un tram, en la major part del seu trajecte s'enganxa a un tractor de funicular. Després de 25 min de trajecte, en el que tenim una visió magnífica de la badia de Triestre, i ens adonem que som tan prop d'Eslovènia, que els cartells dels carreres estan en dues llengües, italià i eslovè, prenem l'autobús 42 fins a Borgo Grotta Gigante. Ens trobem a 45° 42' 33" nord, 13° 45' 44" est, en ple massís del Carso, que dóna nom al fenomen geològic del carst. La Grotta Gigante és considerada pel Guinness Book of Records com la cova turística més gran del món. Va ser descoberta quan es buscava aigua per abastir la ciutat de Trieste; i, seguint el curs d'un riu, es va trobar aquesta enorme cova el·lipsoide, de 130 m de llarg, 65 m d'amplada i 107 m d'alçada; amb un volum de 600.000 m cúbics. És tan gran que la basílica de Sant Pere al Vaticà hi cabria dins. 

Massimiliano e Carlotta

El 1856 Massimiliano d'Augsburg va fer construir el castello di Miramare, a la costa de Trieste, uns 10 km vers el nord, per a viure-hi amb la seva esposa Carlotta del Belgio.

Maximilià era el germà següent de Franz Josef, emperador Frederic, que es va casar amb Elisabetta de Baviera, altrament coneguda com a Sissí.

Miramare és un preciós reflex de la importància de la casa d'Habsburg a la regió triestina. Des de totes les estances ha vistes al mar.

Verde acqua

La història de Trieste em va començar a entrar per la recomananció del llibre Verde acqua de Marisa Madieri on explica, en una mena de blog avançat, els seus anys de refugiada en aquesta ciutat (més sobre Verde acqua). Me'l va recomanar LU i me'l va acabar deixant MM, que li havia regalat MV. Gràcies a totes i a les investigacions de MV i HFM he fet aquest recull.

Madieri era nascuda a Fiume, aleshores Itàlia; el 1947 va passar a ser Iugoslàvia i a dir-se Rijeka; i ara pertany a Croàcia. Aquest fet va generar onades de refugiats; les primeres, com Madieri, perquè volien seguir essent italians. Els segons, perquè no els van deixar ser iugoslaus.

3 ago. 2011

Un cuento chino

Pensé, uy, otra película de Darín. Y no fui hasta que una buena amiga me dijo que salió del cine con la agradable sensación de que la gente puede ser buena. Y fui. Y salí con ésa agradable sensación, aunque de las dos o tres historias que se cruzan, dos son duras, bien duras.

He recomendado Un cuento chino, dirigida por Sebastián Borensztein.