26 jul. 2011

Lliris de mar

L'any passat, en acabar una feina grossa, la tieta M em va deixar una setmana la seva casa de l'Atmella.
Un dia que sortíem de la platja, vaig veure una mena de lliris blancs, florits entre la sorra. Vaig cometre la gosadia de prendren un bulb, el vam posar en una ampolla de plàstic buida i el vam dur fins a casa.
Vaig pensar que havia estat un intent perdut, perquè el vaig plantar, però es va com malmetre. Semblava.
El cas és que fa uns dies que veig unes tiges rere els rosers, serà? I és. El lliri de mar (Pancratium maritimum) o lliri de Santa Cristina, efectivament, ja fa dos dies que hi és. Aquests dies, floreix com un símbol d'esperança aliè a tot el que passa.

24 jul. 2011

Paelleta familiar

Avui hem fet una paelleta mano a mano un dels meus brothers in law i jo.

Hem seguit les instruccions d'emt i les que hem trobat en la nostra recerca, i, quan teníem dubtes, hem consensuat entre els dos allò que ens semblava millor.

Malgrat tots els inconvenients que ha posat el destí, mancances, pèrdues i oblits, ha quedat així de bona. Sàpida.

23 jul. 2011

El último vuelo del flamenco

El último vuelo del flamenco es una película internacional, portuguesa, mozambiqueña, italiana, española, brasileña y francesa.
Una fábula africana, basada en la novela del escritor mozambiqueño Mia Couto, clasificable como realismo mágico. En esta historia policíaca la mezcla de realidad y ficción, no deja las raíces africanas.


16 jul. 2011

Tiziano Terzani

El fin es mi principio dirigida por Jo Baier, se basa en un texto de Folco, sobre los últimos días de su padre Tiziano Terzani, periodista italiano que estuvo varios años de corresponsal en Asia. Salgo con dos frases que me han quedado en la memoria: "Estoy bien, lástima de este cuerpo que no me sigue. Per como lo voy a abandonar pronto, ya no tendré que preocuparme de él." Y "No siempre ha sido fácil ser tu hijo, pero no hubiera querido otro padre."

Midnight in Paris

Vaig anar a veure Midnight in Paris, la Woody Allen de l'any en curs.

Em va agradar el recull de personatges i la barreja entre realitat i ficció. Fa pensar en La Rosa Púrpura de El Cairo.

Trailer.

Amb Woody Allen em passa que m'agrada una pel·li, hi vaig, repeteixo fins que deixa d'agradar-me el que veig; estic unes quantes pel·lis fins a reconciliar-me, i ho torno.

La música, ben bona, com sempre.
Sempre quedo satisfeta.

12 jul. 2011

Darreres lliçons

El 4 de juny vam celebrar la festa pel canvi, l'ecojornada, coincidint amb el dia de la Terra. Va venir Emilio García per parlar-nos del Pic Oil i les seves conseqüències. Ens pintava el futur tirant a apocalíptic que sembla que ens espera, tot i canviar.

Així que a l'hora del debat, tots els compromesos conscienciats assistents parlavem de baixar el consum i estalviar, i de canviar de vida. En un moment determinat, en Marcel es va aixecar i, coix que ja anava, va travessar la sala per arribar al projector, prémer el botó i tancar-lo. Amb la seva dignitat ens va fer més conscients de la magnitud de la tragèdia. Cal obrir els ulls.

7 jul. 2011

Vanessa, de nou?





Ahir va entrar a casa una papallona.
He d'esbrinar si és Cynthia, que migra com altres anys.
Va estar una estona que no podia sortir.

La papallona dels cards (11/01/2010)
Més vanesses (07/07/2009)
Papallones migradores (07/06/2009)

5 jul. 2011

Els nanos i la senyora Junyent

Un cop vaig ser vocal de programació, vam començar a pensar i parlar que el ritme de vida actual no se sosté i que hauriem de canviar-lo. En Joan Cabrera va proposar de convidar a un cafè al director de l'empresa on treballava aleshores, n'Ignasi Cubinà, perquè ens parlés del moviment Craddle to craddle i de les iniciatives de transició.

Òbviament vam creure que Sarrià podia tendir a convertir-se en un barri de transició. I per això ens vam trobar algun cop en Marcel Oliveres, en Joan Cabrera, en Rai Carreras, en Gerard Sardà, en Xavi Teis i jo. Per a mi encara és un privilegi poder parlar amb ells. Rient de la situació, un dia en Marcel va dir: "som i els nanos i la senyora Junyent". No cal dir que em va afalagar, ni que des d'aleshores quan els veig, junts o per separat, penso: "mira un dels meus nanos".

En Marcel i els cafès científics

Quan s'iniciaven les activitats de la Casa Orlandai, des de l'Antàrtida ens van dir que per les Adèlies era interessant de fer-nos entitat sòcia i allotjar-nos a la casa perquè podíen passar coses interessants. Així va començar la meva relació amb la casa.

Ens adonàvem hi havia moltes activitats artístiques i voluntat de transformació social. Però, de ciència, res de res. I, caram, la ciència és cultura.

De manera que un dia, saludant en Marcel Oliveres, qui havia conegut perquè com era el tècnic de programació amb ell planificàvem els concerts de les adèlies, li vaig comentar: "Vosaltres, molt art, però de ciència no programeu res". I, és clar, va acabar amb l'efecte boomerang: "Què faries?"