20 nov. 2010

Eclipsis i reflexos del nostre cervell

Al cafè científic de dimarts 17 de novembre va venir Ignacio Morgado, del Departament de Psicobiologia de l'UAB per parlar-nos sobre Eclipsis i reflexos externs del nostre cervell. Ens va explicar que ell treballa amb rates per estudiar el cervell, l’òrgan funcional del cos que engloba ment i comportament; que integra la informació que rep de diverses fonts i la contrasta amb els recursos que ofereixen les nostres capacitats de recordar i aprendre.
I per aquí comencem, què és la ment? És un producte del cervell?
La ment és una funció del cervell, integra els processos mentals com la memòria, les percepcions, les emocions. Com el cervell registra la informació, aprèn, recorda i oblida. És el procés funcional d’aprendre, recordar i sentir emocions.

De manera que la ment no és un producte del cervell. Si ho fos, ment i cervell es podrien separar, i no és així. M’agrada més la comparació de la roda i el moviment, que no poden estar separats. La ment és com la funció del cervell i pot estar en dos estats, conscient i inconscient.

Tampoc no són la ment el programari i el cervell el maquinari, perquè semblaria que són parts diferenciades ja que el soft s’instal·la en el cervell, i no és això. El que ve de fora no és la ment, sinó la informació. El cervell ja ve dotat; no requereix programes, es crea ell sol, segons la seva pròpia informació. Per a funcionar, això sí, requereix informació de la vida.

Evolució del cervell
Les primeres neurones van aparèixer fa uns 500.000 anys, en el Càmbric. Per evolució i selecció hem arribat al nostre cervell, però pel camí de segur que hi ha hagut milions de cervells que s’han extingit. Es podria dir que el nostre cervell té tres parts que van aparèixer successivament en l’evolució: una primera part reptiliana, una segona encefalització, de mamífer, i el creixement dels hemisferis, que és la nostra adquisició de primat.

El cervell reptilià va aparèixer fa entorn 300 milions d’anys, i controla els instints: menjar, beure, temperatura, perill o impuls sexual. El cervell de mamífer va aparèixer fa uns 200 milions d’anys, sobre el cervell de rèptil, i la seva especialització controla les emocions, potencia la conducta instintiva millorant la capacitat d’adaptació; atès que l’entorn canvia, facilita l’adaptació als canvis. Fa 65 milions d’anys, el cervell de primat va comportar una nova evolució: va créixer l’escorça cerebral i amb ella la capacitat de raó.

En els processos mentals predominen sempre els més bàsics; és a dir, que les emocions poden més que la raó. Així sobre els tres cervells, té tendència a predominar el més antic. Per això, podem tenir una reacció visceral de la qual més tard ens penedim racionalment; perdonem-nos, perquè potser no és bo que passi, però és el que ens fa humans. Ara bé, educar les emocions ens fa ser madurs.

Però, com i per què van anar apareixent nous cervells? Doncs, purament per mecanismes de selecció natural; en aparèixer més diversitat d’éssers vius, va anar apareixent més competència, de manera que calia especialitzar-se per sobreviure.

Desenvolupament del cervell
Durant el desenvolupament d’un individu, el cervell va canviant. Registra la informació i connecta neurones, de manera que aprèn. L’educació, la informació ens canvien el cervell, sinó no servirien per a res. Ignacio vaticina que sortirem de la xerrada diferents de com hem entrat.

Les connexions més antigues i les que es fan servir més són les duradores. Les connexions més noves, i les que no emprem, desapareixen. En el cas de les persones, que sovint oblidem tant, la memòria és selectiva i no recorda persones que no freqüentades. Per això, cal recordar noms i cares i, sobre tot, associar-les fent exercicis. I, per facilitar-nos la vida i tenir la tranquil·litat de saber que no oblidarem compromisos, també s’hi val fer servir memòria exògena; és a dir, agendes, notes o recordatoris.

El cervell d’home i el cervell de dona són diferents, perquè donen respostes estratègiques diferents a la vida. Quan es va formar el nostre cervell, les conductes entre homes i dones eren diferents. Es diu que les dones som més emocionals que els homes i que tenim més intuïció. Però, què és la intuïció? Un conglomerat d’experiències, de manera que això de la intuïció no és diferencial tan per sexes, sinó per persones.

Situacions límit
Davant de reaccions extremes veiem que els humans podem reaccionar de diferent manera. Està estudiat el cas de l’enfonsament del Titànic, el 1912, en el que van morir unes 1.500 persones. El comportament dels afectats va ser exemplar: van organitzar el salvament de nens i dones, i dels més dèbils; desprès dels més forts... es va tenir un respecte a la classe social.

Quan es va enfonsar el Lusitània, el 1915, per contra, la qüestió va ser una altra. El comportament no va ser precisament exemplar, sinó un campi qui pugui. Per què? No era ni perquè les persones fossin diferents, ni perquè el vaixell fos diferent. La diferència va raure en la velocitat d’enfonsament: si el Titànic va trigar 2:30h, el Lusitània va trigar 20 minuts. La situació doncs va ser molt més frenètica i extrema.

Ètica del comportament
Existeix el lliure albir que ens deixa decidir el que realment volem? En qualsevol cas, el cervell és una eina tan poderosa i magnífica que ens dóna la sensació que sí, que decidim nosaltres. Ara, com som animals socials, ja està bé que tinguem una certa consciència que ens coarti la llibertat d’actuació. Al menys, que ens faci ser crítics el nostre comportament.

Alguns tòxics, com ara l’alcohol, alteren el funcionament del cervell. És l’alcohol aleshores un eximent per algun comportament no desitjat? Depèn, no està resolt. Aquestes decisions són legals i en elles intervenen especialistes de diversos camps, no només investigadors. De tota manera hi ha moments que les resolucions són contradictòries.

I la violència de gènere? És un eximent ser portador d’un gen de l’agressivitat? O de testosterona, que és l’hormona de la virilitat? En una reunió amb fiscals, els especialistes en neurociències van parlar de la diferència entre el pederasta, que consideraren un cas psiquiàtric, i el violador, que el consideraren penal. Decisions difícils.

Molècules dels sentiments
Les hormones regulen el comportament del nostre sistema nerviós. I, atès que triem per emocions, les molècules ens ajuden a prendre les decisions. Aleshores, segons quina hormona predomini en el nostre organisme, l’elecció pot ser diferent.

L’oxitocina, que s’allibera amb la copulació, per exemple, és el neurotransmissor que integra els circuits de les emocions que generen nexes; ens fa ser més generosos, més cordials, més afectuosos. També és la molècula que relaxa els músculs que intervenen en el part i afavoreixen la lactància, i crea vincles entre mare i fill.

L’amor romàntic produeix una resposta emocional que desactiva el cervell racional. Per l’alliberament hormonal en l’amor romàntic, Samir Zeki el compara amb l’amor de mare; en ambdós casos, la pulsió del sentiment anul·la el judici crític a la persona objecte de l’amor.

En els enamorats canvia el nivell de serotonina en sang, un neurotransmissor present ja en els cervells més antics que baixa el nivell d’agressivitat, estabilitza la conducta i protegeix contra l’agressió. Com els enamorats tenen els nivells de serotonina baixos, un cervell enamorat genera una obsessió compulsiva per l’altra persona, una mena de passió exaltada que no permet de pensar en altra cosa. Afortunadament, no dura gaire. Segons Helen Fisher, el màxim relatat en la literatura és de 15 a 17 mesos.

Es podria dir que en la pulsió positiva del sentiment primer de l’enamorament és com si el cervell segregués molècules semblants a les amfetamines, que provoquen una mena de sinvivir de base fisiològica forta. Quan aquesta sensació canvia, si no hi ha un canvi cap a una altra mena de relació, les parelles se separen.

Si no se separen, la sensació posterior d’amor es relaciona amb una segregació de dopamina, que produeix una mena d’eufòria més madura per l’alliberament d’endorfines, molècules que redueixen l’estrès. Ara, aquestes substàncies de la família de la morfina, generen dependència. Per això, per la pèrdua del company, el cervell es pot desestructurar i provocar una mena de síndrome d’abstinència de difícil recuperació.

Lesions al cervell
Un dels primers casos descrits a la literatura científica en què hi va haver un canvi de comportament per lesió cerebral va ser el de Phineas Gage; era un treballador de ferrocarril educat i prudent exemplar, fins que un accident causat per una barra de ferro que li va travessar el cervell el va transformar en una persona sense educació, en un ser instintiu. Va ser una lesió en el cos callós, el nexe entre els dos hemisferis format per 200 milions de fibres, va generar una desconnexió neuronal i, en conseqüència, el canvi de caràcter.

Cada cop sabem millor com funciona el cervell, per recerca o bé per estudi de malalties que l’afecten. Antonio Damasio relata lesions cerebrals que provoquen malalties curioses; per exemple, hi ha malalts que obliden els noms dels vegetals, però no els d’animals. Això fa pensar que la informació es guarda en paquets.

I, també hi ha casos en què les possibles malalties que ens poden afectar, incloses les del cervell, poden tenir una certa component genètica. Davant d’aquesta circumstància, cal valorar si és bo saber o no si som portadors d’un gen? La resposta de l’especialista és clara: si hi ha solució, sí; si no, no.

Exercitar el cervell
Ara, Ignacio ens recorda que la predisposició a l’Alzheimer, perquè algun predecessor nostre ha pogut patir aquesta malaltia, només és una predisposició. És molt difícil comparar, perquè tot i tenir el mateix gen, i tot i haver tingut una vida similar, els factors ambientals difícilment coincideixen: les vivències, les pors i les impressions en la infància, per exemple, ja resulten en dos cervells diferents.

Així que recomana que no ens preocupem, perquè passem mitja vida preocupats per coses que no passen. I aconsella que seguim el que recomanen els experts, una dieta sana, fer controls: mamografies en les dones, detecció de PSA en els homes, etcètera... I que, sobre tot, no ens deixem enredar per cures miraculoses. Ara per ara, no existeixen proves mèdiques preventives per malalties cerebrals.

Ens recorda també que l’activitat intel·lectual promou l’exercici del cervell; de manera que recomana l’aprenentatge d’una llengua, una tècnica, una cultura en edat tardana; passejar, llegir... fer allò que li agrada a una persona, allò que li produeix satisfacció intel·lectual.

Al laboratori
Ignacio ens explica que ell investiga amb rates perquè són un mamífer, amb el que una part de l’evolució l’hem tinguda comuna. Les seves respostes instintives són molt semblants a les nostres: front la gana, el sexe, el dolor, el plaer responen amb una acceleració dels batecs del cor, amb els pèls de punta...

Això és perquè tenim en comú l’amígdala, que és la zona crítica del cervell emocional ja des dels primer mamífers. Ara bé, l’escorça en la rata, a diferència de la nostra que és gran i rica, és pobra. Per això, només una part del comportament en les rates explica el comportament humà. Per a investigar més el comportament humà hi ha tècniques de neuroimatge.

Ignacio, vas tenir clar des de petit que volies ser neuropsicòleg?
No, diu que va començar estudiant electricitat i electrònica a una universitat laboral. Més endavant, a les acaballes del franquisme el seu cervell va patir un canvi: va pensar que volia fer una carrera més compromesa i va estudiar psicologia. I que de seguida va conjuminar les dues tendències: les connexions i el cervell.

Ens explica que s'ho passa molt bé molt de la seva activitat investigadora, que quan un experiment surt, es disfruta com el sexe, en la intimitat. A mi em fa pensar en l’article que una vegada va redactar François Jacob per a un monogràfic que vaig editar: De la pressa nocturna, a la quietud impresa, on parlava de forma molt vital i divertida de la ciència de nit i la ciència de dia.

Per acabar, ens va duu el darrer llibre seu, Emociones e inteligencia social, las claves para una alianza entre los sentimientos y la razón; del qual n’acaba de sortir la segona edició publicada per Ariel.

5 comentarios:

  1. (Aquesta entrada al bloc l’he escrit el diumenge, 20 de març de 2011).

    La tarda en què Ignacio Morgado va participar com a ponent, m’ho vaig passar especialment bé per dues raons: 1/ Perquè soc una apassionada en el tema del cervell i la ment i 2/, perquè Ignacio Morgado té la gràcia i l’habilitat d’explicar allò que pot semblar complicat d’una manera agradablement entenedora.

    Tant em vaig entusiasmar que a l’endemà, vaig comprar un del seus llibres escrits del quals ell ens va parlar: “EMOCIONES E INTELIGENCIA SOCIAL”. L’he llegit i sé que el tornaré a llegir, tal com faig amb els llibres que m’agraden i que sento que aprenc coses noves i interessants.
    Fa algun temps que vaig veure, per primera vegada, a Ignacio Morgado. Va ser en una de les seves conferències a Cosmocaixa en la que ens va parlar d’una manera apassionada i entenedora sobre l’obra i la personalitat de Ramón i Cajal.
    Avui l’he vist a l’entrevista que li fan a la Vanguardia en la pàg. de “LA CONTRA” (dissabte, 12/ març/ 2011). Sublim la seva frase: “VIVIR ES UN PROBLEMA SÓLO SI LO PIENSAS”. També m’ha encantat la humilitat amb que reconeix la dificultat que encara avui dia té la ciència per explicar: “¿CÓMO ÉSTA MASA DE CARNE QUE ES NUESTRO CEREBRO SE CONVIERTE EN PENSAMIENTO? ”

    ResponderEliminar
  2. Sr. Morgado, me he permés fer-li dos preguntes o reflexions que m’agradaria que em comentés si en algún moment llegeix aquesta intervenció meva i si el seu temps li permet.

    *Si l’ evolució ens ha portat a tenir un cervell tan complex i ple d’emocions que ens fa conscients de les nostres pors i patiments i ens obliga contínuament a estar en lluita amb nosaltres mateixos i amb les decisions que prenem, ¿no ens fa això gastar una part important de la nostra energia en nosaltres, en comptes d’utilitzar-la per millorar la supervivència de l’espècie i del nostre entorn? ¿Realment som tant superiors com a espècie.

    *Les últimes teories diuen que el cervell s’avança uns segons (+/- 10 segons ) a prendre una decisió que nosaltres donem per fet que és conscient i això pot fer pensar que el lliure albir és una mera il•lusió.
    Suposo que hi ha molt per estudiar encara abans d’arribar a la conclusió definitiva que no som res més que ninots controlats per una màquina biològica que vol pensar i decidir conscientment.
    Però em pregunto: si el cervell pren una decisió uns segons abans que nosaltres la fem conscient, no és gràcies a la informació que hem anat acumulant al llarg de la nostra vida?.
    El cert és que és un tema apassionant, del qual al mateix temps, fa una mica de por trobar la resposta.

    Be, em disculpo si m'he allargat massa

    Salutacions de
    Marisa

    ResponderEliminar
  3. Resposta d'Ignacio Morgado
    Benvolguda Marisa,

    gràcies, abans que res, pel seu interès en la meva xerrada i les meves opinions.
    En primer joc vull fer-li notar que és un error dir coses com "el cervell se'ns adelanta..." Perquè llavors, ¿qui és "nos"? ¿qui són "nosaltres"?

    Des de un punt de vista científic, "nosaltres" no són més que el nostre cervell i la nostra ment. I no hi ha dos, n'hi ha un. Qualsevol altra cosa és fora de la Ciència.

    Però a més, ¿no li sembla normal que el cervell s'avanci uns segons a la conciència? Dit d'una altra manera, ¿no és normal que l'electricitat passi pel cable abans que s'encengui la bombeta? ¿le semblaria normal l'ordre contrari? (que s'encengui la bombeta abans que li arribi l'electricidad).

    La consciència és un estat de la ment que crea el cervell mateix i això porta un temps que són aquest segons dels que vosté parla abans de tenir la conciència del que sigui.

    D'una altra banda, passa el mateix si vosté diu que estem en lluita amb nosaltres mateixos, perquè ¿qui està en lluita amb ell mateix? ¿Ni hi ha dos? ¿Qui és l'altre a banda del cervell i la ment?

    Aquesta energia que vosté diu que gastem en les emocions és potser la energia millor emprada de totes, doncs ens serveix per adaptar-nos a les situacions complicades d'una manera prou efectiva. Aquesta energia ha estat crítica per a la supervivència de les especies.

    Gràcies una vegada més Marisa, espero como a minim fer-la pensar una mica més, com vosté m'ha fet també pensar més a mi.

    Afectuosament,
    Ignacio Morgado

    ResponderEliminar
  4. Apreciat Ignacio Morgado,

    Primerament, moltes gràcies per la seva ràpida contesta. Això m’ha alegrat el dia.

    L’he llegit amb molt d’interès i se m’han despertat preguntes i reflexions: Estic d’acord, nosaltres no som més que el nostre cervell i la nostra ment. i no n'hi ha dos, si no: un, estic d’acord. Però s’em desperten preguntes: ¿Que som nosaltres?, ¿Només un cervell que quan funciona bé, ens dona una il•lusió d'identitat i de personalitat?. Som només una màquina biològica que configura el nostre comportament i el nostre sentir?. Llavors, en el cas de que aquesta màquina s'espatllès per accident, per mal funcionament químic, o per transtorns o malalties com per ex.emple l’ Alzheimer etc.,, En aquests casos, quan la persona es perd en el buit del no ser, de la no consciencia, ja no hi ha ment?, ¿ l’ individuo es converteix en un cervell espatllat i tancat en un cos viu que ja no sap que és persona?. On estaria la personalitat?, ¿Ja no n’hi ha persona?, ¿Ja només queda la massa de matèria pensant espatllada?.

    En quant a la dualitat que, incorrectament, donem els individus a la nostra persona, quan ens referim al nostre cervell com si hagués un nosaltres i un cervell separat, accepto que és una incorrecció però crec que ho fem per que s’ens fa difícil entendre que som allò que pensem que som i per que sovint el nostre jo conscient pren una decisió i alguna part del nostre cervell (disculpi’m si torno a dir nostre) ens tira cap una altra, amb la qual cosa, neix el conflicte, neix el dubta, neix la sensació de dualitat.

    Gràcies per la seva carta, gràcies per haver-me fet pensar i pensar és molt divertit.

    ResponderEliminar
  5. Respon Ignacio Morgado:

    Quant a les preguntes que em fa:
    Desgraciadament, Marisa, aixi és, i li mentiria si, com a científic, le digués un altra cosa. Ben diferent és tenir creences religioses, cosa que és fora de la Ciència, però que dóna una perspectiva del més enllà, de la mort del cervell i la desaparició de la ment.

    Quant al comentari sobre dualitat:
    Amb això si que li dono la raó, doncs aquesta manera de parlar de vegades ens facilita el raonament sobre la ment. El conflicte és propi de la naturalesa de la ment, que, per altra banda, esta també capacitada per a superar-ho.

    Salutacions cordials.

    ResponderEliminar