29 mar. 2010

Els enciams arriben a la fi del cicle

Això és el que queda dels enciams. Ja s'han fet adults i, com estava pactat, passen a formar matèria animal. És a dir, me'ls menjo.
El que faig és no arrencar-los i guardar-los a la nevera. Tallo les fulles que he de menjar. Són fulles plenes, cruixents, saboroses... criades amb les meves mans. Per tot plegat son boníssims.
Si voleu veure el procés: Planter d'enciams, Enciams tímids i Els enciams creixen.

Una dona africana: Wangari Maathai

Fa un temps vaig llegir Con la cabeza bien alta, una autobiografia de Wangari Maathai, traduïda per Sílvia Pons i publicada per Lumen el 2007. Aquests dies ha estat a València, a la cimera entre Àfrica i Espanya.

Després de formar-se a Estats Units, i retornar a Kenia amb un títol de biòloga, va compaginar la vida familiar i d'activista. Va fundar el Green Belt Movement, la missió del qual és mobilitzar la consciència de comunitat per a l'autonomia, l'equitat, i la subsistència de les persones, i la seguretat i la conservació mediambiental.

El 2004 va rebre el premi Nobel per les seves campanyes de lluita diferent, i de resistència ciutadana que tenien com a objectiu protegir la natura de la degradació del sòl impulsant la plantació d'arbres, i evitant que en tallessin per a construir edificis poc respectuosos.

Foto: Martin Rowe a Wikipèdia.

27 mar. 2010

Les flors de primavera



Plantar bulbs als espais petits i adobar-los amb humus de cucs ha donat la recompensa. Després de la nevada han brotat més crocus i una freesia vermella a l'ombra de les tuies. Surto a mirar-les embadalida.








També han florit altres narcisos, diferents dels de l'any passat. És un goig de veure'ls. Ara hauré de tallar les branques floral ja seques a veure si els bulbs es fan rics i tornen a brotar l'any vinent.






Dels lliris és dels que me'n sento més satisfeta, perquè són collits pel camp, en excursions, records de cases d'amics... El tractament els ha sentat bé, han florit molt més que l'any passat. Semblen talment un quadre japonès.

26 mar. 2010

La verdadera historia de la virgen de Fátima

Tras regresar de Lisboa y, después de haber tomado un café en A Brazileira, inevitablemente recuerdo la historia de Manuel Vicent sobre la historia de la Virgen de Fátima. Escribo lo que queda en mi memoria.

La historia la cuenta un periodista y empieza cuando, subiendo por el largo del Chiado ve a una anciana que camina con pasitos cortos y ligeros. La sigue hasta que entra en A Brazileira. Él entra más tarde y la ve al fondo, tomando un chocolate tras una nube de vaho.

Se le acerca y le pregunta si le importa compartir la mesa. Ella acepta. Al poco, él le pregunta: "Señora, ¿es usted la Virgen de Fátima?" y ella responde: "¿Cómo lo sabe?" y añade: "¿Es usted periodista?". "No, señora, soy un devoto."

Entonces ella le contó su historia. "Yo nací en Inglaterra, donde me llamaba Mary Thompson*. Siendo muy jovencita me enamoré profundamente de un portugués llamado Antonio de Oliveira* que había ido a Londres a estudiar topografía. Él también de mí; así que me pidió en matrimonio y nos casamos. Perdí mi virginidad en el viaje en barco de Southampton a Lisboa.

Mi marido trabajaba para una empresa que construía carreteras así que estábamos instalados en una tienda de campaña en la campiña del centro de Portugal. Mientras Antonio salía de buena mañana para tomar medidas, yo me paseaba por el campo observando la naturaleza. En aquel momento yo solía llevar vestidos claros con mantos de colores, para protegerme del sol o de la lluvia. Y, con mi pelo rojo, contrastaba enormemente con las mujeres portuguesas del campo, que vestían de negro.

Recuerdo una tarde de paseo que me sentía
resplandeciente porque la noche anterior habíamos estado haciendo el amor muy intensamente. De repente rompió a llover, y corrí a subirme a una encina para protegerme del agua. Como el refugio no era incómodo, me venció el sueño y me adormecí.

Me despertó un rayo de sol que me daba en la cara y al ir a bajar del árbol, me di cuenta que había tres niños que me miraban asombrados. Les saludé, empezamos a hablar. Me preguntaron como me llamaba. Yo les dije: "María", porque para aquel entonces ya había traducido mi nombre. Hablamos de diversas cosas, pero sobre todo del horror de la guerra que asolaba
Europa en ése momento y de las ganas que teníamos que regresara la paz.

Como nos habíamos sentido a gusto, quedamos para volvernos a ver. Y nos vimos durante un tiempo hasta que mi marido terminó el trabajo y regresamos a Inglaterra por un tiempo. Y después de unos meses, al volver al lugar, cuál no sería mi sorpresa al darme cuenta de que la encina se había convertido en un centro de peregrinación de miles de personas.

Jamás dije nada porque, al fin y al cabo, soy muy devota de la virgen de Fátima."

* No recuerdo los nombres
que puso Vicent.

19 mar. 2010

Playing for change: Stand by me



La primera i bona idea de playing for change: Stand by me, de Ben E.King.
Va ser en part rodada a Barcelona.

L'estructura íntima del cosmos

Ja hi som de nou. Ahir va tornar a ser el tercer dimecres de mes: cafè científic a la Casa Orlandai. Va venir Matteo Cavalli-Sforza, director de l’IFAE (Institut de Física d’Altes Energies) per parlar de L’Estructura íntima del cosmos. Matteo ens va parlar dels primers microsegons del Big Bang, i la formació de les primeres partícules fins als megacúmuls de galàxies.

Va ser el dia que més persones hi va haver, no sé si haurem de canviar de sala, però m’agrada el format de proximitat, és una de les raons per fer un cafè científic i no una conferència. Volem crear un clima on els participants se sentin propers al científic, el puguin tocar, li puguin fer preguntes sense la distància que marca una tarima, encara que no n’hi hagi.

14 mar. 2010

Reconstrucció de neandertals











Atelier Daynes.

Concert per al Txad

Vinc del VII concert per al Txad organitzat pels de Misión y Desarrollo para Goundi.

Han començat Manel Reyes, a la flauta i Carme Albors, al piano. Desprès
ha cantat Gwen Perry i el quintet de Michelle Faber (piano). Amb el cor de l'escola de Sant Andreu de Llavaneres.

A la segona part, Pedro Burruezo y la Bohemia Camerata amb Wafir S. Gibril han interpretat els temes del
disc Multaqa. Aquí hi trobareu una crítica.
Un tastet Mozaïk Cabaret, Rito Gitano i El vendaval.
Escolteu com
toca la violinista.

La bomba del liceu

Garbo, l'espia

Vaig veure Garbo, l'espia. Molt interessant, la realitat, realment supera la ficció.
Tant, que és increïble.

11 mar. 2010

A vol d'ocell

Ahir va venir Gerard Moré, del CREAF, a parlar-nos dels Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG). Va voler començar explicant-nos la història, situant-nos en el temps perquè, diu aquests sistemes són una volta més de cargol del que van voler fer els primers cartògrafs, o el mateix Nadar, que va preparar un globus aerostàtic amb la idea d'obtenir fotografies, un objectiu més curiós que científic. Els SIG són, doncs, imatges geogràfiques, obtingudes de satèl·lit o de fotografies aèries, connectades a bases de dades.