24 ene. 2009

Cau un gos del terrat

Ahir vai sopar amb el meu amic F. A la tarda hi havia hagut un accident a l'escala de casa seva: el gos de la veïna va saltar al carrer des del terrat i va acabar morint pel cop. En F va haver de telefonar a la veïna, que no era a casa, per donar-li la notícia.

Per a ell era un compromís, ja que havia de trobar el registre per donar una notícia com aquesta a una persona amb la qual, fins aleshores, només havia consensuat informació sobre el porter automàtic i l'antena del satèl·lit.
Vam comentar la resposta de la noia, que havia d'encaixar el cop en un temps breu, brevíssim. Un cas de vida o mort afavoreix que persones gairebé desconegudes es donin ordres per a l'acció immediata. I també com, en la nostra societat catalana, ens costa tant canviar els plans d'immediat, responsables que som.

Aquesta observació em va fer pensar en aquella dona de no sé quin estat dels Units, que l'altre dia no va auxiliar un vianant que havia atropellat perquè feia tard a la perruqueria.

També em va fer recordar la meva amiga T, el gos de la qual, en Lolo, fa molts anys va caure també d'un cinquè pis. En Lolo va sobreviure a la patacada, però. Potser perquè era de mida més petita. Com sigui, na T el va cuidar: s'havia fet molt de mal, és clar; i en Lolo li va fer companyia encara molts anys més. Tots dos van tenir més sort.

La pobra veïna del meu amic avui estarà trista. El lligam amb un gos és ben estret i un cop d'aquesta mena és un bon sotrac als sentiments i la companyia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario