30 ene. 2009

Living with hunger

Avui a la Filmoteca, dins el cicle DocsBarcelona, han passat el reportatge Living with hunger (2003) de Charlotte Metcalf.
Sorious Samura vol conèixer la història d'un poble d’Etiòpia, on viuen al límit de la inanició, lluny de l’abast de les Nacions Unides i de la majoria de les ONGs. Durant un mes viu en una cabana de fang i sobreviu amb la mateixa precària dièta que la resta dels vilatans. Samura descobreix que la realitat de més de 40 milions d’africans és una dieta que oscil·la entre el no-res i un grapat d’herbes.

Acompanyada de Joan Salvat, la directora ha explicat algunes incidències del rodatge, com les tensions quan Samura va estar realment al límit de les possibilitats físiques i mentals per l'esforç. I la precarietat d'aquell poble etíop, que, per no saber, no sap ni que pot menjar els ous que ponen les gallines.

L'estany de la mare

Ahir vaig anar a la presentació del llibre L'estany de la mare, basat en les memòries de Lluïsa Teixidor i transcrit per la seva filla Marina Mir. L'ha editat l'Obra Social de la Caixa de Catalunya en la col·lecció Paisatges del record, promoguda quan Jordi Sargatal era director de la fundació Territori i Paisatge.

29 ene. 2009

Mirant el cel

Pel festival de documentals de Barcelona d'enguany han projectat Mirant el cel de Jesús Garay. En realitat no es tracta d'un documental, pròpiament. És allò que als Estats Units en diuen creative non fiction.

Sempre és interessant veure la història. Ben clar que explica en Moisès Broggi --qui treballant de metge rebia els malalts immediatament desprès de sentir els espetecs de les bombes--, que Barcelona va ser l'experiment de la guerra mundial que estaven preparant els líders de l'eix feixista.

La pel·licula fa èmfasi en els bombardejos del 16 al 18 de març de 1938, especialment en el del cinema Coliseum, on van morir un miler de persones, ja que, es diu, va coincidir una bomba sobre un camión que transportava trilita (TNT). Juan Goytisolo, com a Coto Vedado, relata la desaparició de sa mare en aquell bombardeig. Havia anat a buscar joguines pels seus fills i mai més no va tornar.

La història és molt dura. Molt més que el relat de la película, que té una certa gràcia plantejant els joves que hi participaven, però la solució només s'apunta. Tanmateix, es resol molt millor que no ho va fer la història real.

27 ene. 2009

El marfull

Veure com els pardals s'acosten a menjar del marfull (Viburnum tinus) em fa agrair a la discreta flora mediterrània.
Perquè, en ser una planta autòctona típica de llocs ombrívols d'alzinar, i també cultivada en jardineria, acull la fauna local.
Ara és en ponzella i serveix de refugi a algun passeriforme que no identifico encara. No els aixopluga prou com per no espantar-se quan em veuen.

El Pinus halepensis de la plaça Artós

Les ventades del cap de setmana han escombrat un dels dos grans Pinus halepensis que veia des que era petita a la Plaça Artós.

Les abelles i els humans

Estic fent unes classes a les Aules d'Extensió Universitària per a la Gent Gran de la Universitat de Barcelona (AUGG). Fa uns anys, que les faig. Enguany faig una xerrada, des del punt de vista de l'ecologia humana i la biologia de la relació entre les abelles i els humans.

Un dels participants ahir em va preguntar si podriem establir un paral·lelisme entre les societats d'abelles i les humanes. Seria bonic dir que les abelles se sacrifiquen pel grup més que nosaltres, que són més organitzades; però, evolutivament, amb les abelles no tenim en comú més que pertanyem al mateix regne: l'animal.

El comportament de les abelles (Apis mellifera) està força allunyat del nostre, els ve ben determinat per genètica, bàsicament, atès que respon a estímuls químics (a banda dels relacionats amb el ball, que indica on és la font d'aliment, com n'és de lluny i si és rica).

El comportament dels humans, per contra, com el de tots els primats, ve determinat per l'aprenentatge. La plasticitat genètica del nostre cervell i les possibilitats de resposta que ofereix són tan variades com els individus. És d'aquí d'on les nostres actuacions en treuen la grandesa i la misèria.

25 ene. 2009

Amadou & Mariam

Amadou & Mariam, dos cantants malinesos. Es van conèixer a l'institut de cecs de Bamako. El 2003, amb Manu Chao van produir el disc Le dimanche a Bamako.
Web oficial.

Narcisos en flor


Els narcisos (Narcissos spp) han estat les primeres flors de l'any al terrat. La seva flor anima les tardes que s'allarguen. Quan vivia a Collserola em van alegrar el cor un matí fred i humit: havien florit de la nit al dia. Des d'aleshores, no em puc resistir als primers de la temporada. Aquests bulbs d'ara els vaig dur de Japó i els vaig plantar el nou de novembre. S'han avançat un xic al que diuen les fitxes. Benvinguts.

Observar ocells

Birdwatching: una activitat encisadora, que justifica desplaçar-se i matinar.

Hi ha una fira de turisme ornitològic a Rutland, Anglaterra. Una altra web en anglès Birdwatching.
Enciclopedia de las aves: Sociedad Española de Ornitología (SEO) i FBBVA.
A Barcelona es poden trobar recursos a la botiga per a recursos naturals Oryx.

24 ene. 2009

Vers la sostenibilitat de la Terra

El 3 d'octubre passat, el CREAF va presentar la Declaració de Barcelona 2008. Reptes i vies vers la sostenibilitat de la Terra a l'Ajuntament de Barcelona. Experts del canvi global sota diversos punts de vista, es van trobar per emetre un manifest: si no s'aturen les emissions de carboni gasós, hi pot haver canvis ben importats a la Terra. I, en part, la solució és a les nostres mans.

Cau un gos del terrat

Ahir vai sopar amb el meu amic F. A la tarda hi havia hagut un accident a l'escala de casa seva: el gos de la veïna va saltar al carrer des del terrat i va acabar morint pel cop. En F va haver de telefonar a la veïna, que no era a casa, per donar-li la notícia.

Per a ell era un compromís, ja que havia de trobar el registre per donar una notícia com aquesta a una persona amb la qual, fins aleshores, només havia consensuat informació sobre el porter automàtic i l'antena del satèl·lit.

Retornada de Burkina

Fa una setmana encara érem a Burkina Faso un grup petit d'Aigua per al Sahel.

M'he sentit impressionada bàsicament per la desigualtat entre ells i nosaltres. Per exemple, les ampolles d'aigua que nosaltres generem per rebutjar amb lleugeresa, allà els nens te les demanen com a regal: 'bidon'.

Tenen la sort de no tenir riqueses notables, cosa que els ha mantingut lliures de guerres de fa temps, amb la qual cosa, els dos únics mutilats que hem vist, segurament són d'accidents de trànsit.

A vava inouva

Deu fer uns 25 anys. A Xauen. Viatjava per la costa Mediterrània del Marroc amb dos germans, Karim i Idriss. Va ser un dels viatges en què més ben atesa m'he sentit.

Era per cap d'any. Feia un fred que pelava: les cases marroquines, al menys les que vaig veure, no eren preparades per defensar-se del fred punyent.

Cafè científic a la casa Orlandai

Fa un temps, amb en M de la casa Orlandai, vam proposar una sèrie de cafès científics. De fet, ens vam trobar perquè li vaig preguntar com era que no es feia res de ciència quan ell ja havia programat una conferència sobre astronomia.

Finalment, vam plantejar tres cafès científics per al següent trimestre. Científics del barri que, a les 19h del tercer dimecres de mes, parlin de ciència amb gent del barri i amb un cafè a la mà.

23 ene. 2009

Ali Farka Toure

Un dels músics més coneguts de blues africà és Ali Farka Toure. Pel disc Talking Timbuktú va guanyar un Grammy.
Una cançó ben bonica és Diabaré i una altra que m'agrada és Soukoura; ara, al youtube no hi és la versió de Farka Toure: diuen que els propietaris dels drets han forçat a treure el so.
Per completar un petit recull, dues més: Amandrai al festival de Malí i una altra cançó amb Boubacar "Kar Kar" Traore.
Voilà!

The story of stuff

Coneixeu el treball d'Annie Leonard The story of stuff?És una animació de 20 minuts sobre la societat consumista.Va ser penjada el 4 de desembre de 2007 i ja ha estat visitada per milions de persones al món, de més de 24 països.Hi ha una versió traduïda al castellà d'Argentina.
Val molt la pena dedicar-hi l'estoneta.


Nota (2014): del video al projecte.

15 ene. 2009

La crisi ninja

Segons Leopoldo Abadia, una de les raons d'aquesta crisi és que es va adreçar un pretés negoci als ninja (no income, no job or assets...), que és òbviament, un segment social que difícilment podrà retornar un crèdit important.

Altres segments del mercat el composen el dinkys (double income, no kids yet), bobos (bohemian bourgeois) i yuppies (young urban professional, als 80; young upwardly-mobile professional, als 90); buppies (black urban professional), guppies (gay urban professionals) i scuppies (Socially Conscious Upwardly-Mobile Person).

14 ene. 2009

No le digas a mi madre que trabajo en bolsa

Bitàcora de divulgació de la cultura financera i bursàtil.
The Last Laugh de George Parr, una visió irònica del paper dels bancs en les hipoteques subprime.




7 ene. 2009

El meu terrat

Tinc un terrat ple d'horitzó.
A les nits d'estiu es poden veure les estrelles. I a les d'hivern també, però fa un fred que pela. He vist les de Júpiter i una conjunció entre la nostra Lluna, Júpiter i Venus. Ben bonic.

També he vist cigonyes que passaven volant.
He posat una caixa niu per si volen venir rats-penats.
I encara no. Han vingut alguns pardalets a menjar. I garces, però a les garces no els dono menjar.

6 ene. 2009

La patgessa Belinda

A aquesta casa republicana tornen a venir els reis. Feia més de 30 anys que no ho feien.

Vaig tornar a escriure'ls quan el meu nebot i fillol Quique va preguntar son pare 'Por qué por casa de mi madrina no pasan los reyes y por casa de mi padrino, sí?'.

Hores després li vaig dir que no havia vist una caixa, com de sabates, entre les plantes. Havia quedat amagada. 'Debe haber un camión', va dir. I hi havia un camió.

Enguany, com l'any passat, el mateix 5 de gener, mentre veiem la processó al carrer, va passar la patgessa Belinda i va deixar uns paquets pels nens. En no trobar-nos va deixar els regals amb una nota.

Una femella de cotxa fumada

Durant tres temporades, a la petita terrassa de l'estudi d'Urgell venia una femella de cotxa fumada (Phoenicurus ochruros). En castellà colirrojo tizón i en anglès black redstart.
No sé si l'hagués sabuda identificar, em va ajudar en JLO.

És una espècie de distribució euroasiàtica i africana fins al Sahara. Tot i ser més comú a zones silvestres, a Barcelona ciutat no és una espècie estranya. Alguns exemplars hivernen a l'Àfrica; altres baixen del Pirineu o el Prepirineu a la ciutat entre l'octubre i l'abril. La cotxa fumada viu en tota mena de relleus abruptes i pedregosos, des de ran de mar fins a l'alta muntanya, sense defugir les construccions humanes per niar.

A l'estudi no niava, només venia a buscar llavors de girasol que n'hi deixava. Pujava vuit pisos per trobar-les! Les mallerengues no ho fan. Va venir les temporades 2005-2006, 2006-2007 i 2007-2008. No sé si ha tornat, perquè jo també he volat.

Dis, quand reviendras tu?

Poc desprès de reis vaig anar al Méliès a veure la pel·licula Hace mucho que te quiero, òpera prima de l'escriptor Phillippe Claudel, protagonitzada per Kristin Scott Thomas.
A banda de la sensibilitat del film (sí, és cert que no resten gaires solucions per resoldre-la), hi ha la música. L em va passar la cançó Dis quand reviendras-tu de Barbara, interpretada per Jean Louis Aubert. Tot plegat, una delícia.

5 ene. 2009

L'olfacte de les vespes



Quan vivia a Urgell, un dia, vaig posar al bany maria un pot de mel cristal·litzada.
Ara no ho faria, perquè el meu amic apicultor JC em va dir que si la mel sobrepassa els 37ºC perd moltes propietats, només endolceix. Però aleshores no ho sabia.

Em vaig descuidar de la mel una estona, i de sobte sento un zum zum. Algunes vespes entraven pel balcó. Havien sentit l'olor de la mel des de lluny.

De força lluny, perquè és un pati d'illa de l'esquerre de l'eixample. No crec que hi hagi vespers allà.

Da da da

La críptica i grotesca pel·lícula Il divo, sobre la vida política de Giulio Andreotti, dirigida per Paolo Sorrentino i protagonitzada per Toni Servillo, de la qual els que no seguim ni patim la política italiana ens perdem un munt de gags, té una excel·lent banda sonora signada per Teho Teardo. En destaco l'enganxosa i simple cançó Da da da, del grup Trio, èxit als vuitanta. També s'ha emprat en propaganda d'una beguda gasosa. Tot plegat, li va bé al personatge.

4 ene. 2009

Mercedes blanc

Fa un parell d'anys, cap al novembre de 2006, em van convidar a Madrid a una reunió. Ens van allotjar al Palace. Un distingit hotel, gairebé davant del congrès dels diputats; on el 23 de febrer de 1981 es va viure una nit intensa.

Coincidia amb el meu amic JO, que feia poc havia deixat el govern de Teodoro Obiang a Guinea Equatorial. I em va venir a buscar amb dos paisans seus, tots tres guineans, en un mercedes blanc. L'escena va ser preciosa, però no hi havia fotògrafs.

2 ene. 2009

Més amor a l'autobús

Fa uns mesos, anava en l'autobús 34. A la tarda. Gent, però no una densitat inhumana.

Aleshores va pujar un grup d'unes sis o vuit persones. Jo anava abstreta, però de sobte, m'adono que un noi alt del grup que acabava d'entrar tenia una discussió amb una de les dones que anaven amb ell, perquè estava queixosa com una nena petita. I és que era com una nena petita. Havia entrat a l'autobús un grup de retardats mentals amb dos monitors.

Quan ja semblava que es calmava la situació amb na Teresa i les altres, ben assegudetes a la fila del darrere, sento que un noi aliè al grup, en veu un xic planyosa, s'excusa amb el monitor: 'És que he de baixar'. Una de les dones afectades li recolzava el cap al pit i amb el seu braç li envoltava el tòrax.

El noi va haver de trencar aquella escena tan dolça per baixar.

Un cor de dones: les adèlies

Em van fer una entrevista com a cantaire del cor d'Adèlia, per a la revista del districte de Sarrià Sant Gervasi:

Seria incomprensible la nostra existència sense la música


Per a la Cristina Junyent, cantar és mitja vida o la vida sencera. Segura de sí mateixa, defensa la música com un bé de la humanitat, un bé a protegir, perquè la música uneix més que no separa, com les integrants del cor d'Adèlia de Sarrià, que formen en sí una gran pinya musical.per Josep Maria Contel

1 ene. 2009

Viatjar

Mapa del Dowe Singa Project's.







Tornar al barri

He retornat al barri desprès de gairebé 30 anys.

És una sensació agradable.
Agradable perquè és un bon barri, tranquil i on hi ha gairebé de tot; ara han obert fins i tot una llibreria general, només manca una botiga de discos i un cine amb versió original.
És agradable també perquè hi tinc família, amics i les adèlies.

Alhora és una sensació curiosa.
Curiosa perquè veig cares que no havia tingut al cap des de fa uns 30 anys. M'adono que els han passat els anys. Ells deuen pensar el mateix. Fins i tot un noi un xic limitadet, més o menys de la meva edat, que ara em saluda en creuar-nos pel carrer. Em recorda en Manolito de la Mafalda.

La música, llengua universal

Per participar a la taula de cors de Sarrià com a representant del cor d'Adèlia, tinc la oportunitat d'escriure el programa de la Primavera Coral 2008 de l'espai Pere Pruna: La música, llengua universal:

Primavera Coral 2008
Centre Cívic Pere Pruna

Els aborígens australians parlen d’éssers totèmics que deambulaven pel continent cantant el nom de tot el què se’ls posava per davant: ocells, animals, plantes, roques, basses... i amb aquest cant donaven vida al món. I diuen que els ensenyaren els traços de la cançó: cada grup només coneix el tram que delimita el seu territori.

La música dels pigmeus a la selva és tot un tresor. Interpreten increïbles cants corals que reflecteixen tant un ordre social allunyat de la jerarquia com una harmoniosa relació amb la natura. La música és tan antiga com l’ésser humà, totes les cultures conegudes han tingut alguna manifestació musical.

La música activa els mecanismes neuronals més profunds, modifica l’estat d’ànim. Dóna color a la vida, l’enriqueix. Uneix la gent. Posseeix una increïble capacitat de comunicació. El denominador comú és la troballa d’una via per viure, íntimament, alguns dels misteris fonamentals de l’existència humana. Seria incomprensible la nostra existència sense la música: conté una certa dosi d’eternitat.

Cristina Junyent
Cor d’Adèlia

Escena a l'autobús

Fa un temps, bastant, perquè anava a casa d'en Mario, que vaig viure una escena ben curiosa.
Vaig prendre un autobús que seguia la Diagonal, com des de l'Illa fins a Verdaguer. Era un dissabte a la tarda.

Només pujar vaig veure dos nois afectats per una síndrome de Down, que compartien el primer seient d'estribor, diguem-ne. Tots dos nois. Devien acabar de descobrir l'amor, perquè es petonejaven i s'acariciaven apassionadament, encisats; aliens a tot el que passava al seu entorn.

El que passava al seu entorn era que, tots més o menys atrets per l'escena, teníem sensacions diverses. Jo no havia vist mai una escena semblant; però em semblava tan dolç!

Un 'mascle' que destil·lava autocomplaença per jove, guapo i estàndard, diguem-ne, no gaire sotto voce reia continuadament amb aires de suficiència. Aquest paio no em va semblar gens dolç, per contra. No em va semblar ni jove, ni guapo, ni el que jo consideraria estàndard perquè em convidés a un cafè.